Jordi Buch Oliver va néixer a Mataró (El Maresme – Barcelona - Espanya) l’any 1957. Actualment resideix a Mataró i es dedica a treballar en la seva obra literària (té contes publicats als Estats Units, Israel, Itàlia i Argentina). Als 13 anys va estudiar al Liceu barcelonès les carreres de guitarra i piano i amb 28 anys va escriure la seva primera novel·la: “Carla Tucci”, amb la que va quedà finalista a Madrid. Des de llavors es dedicà al periodisme treballant a la radio: Cadena 13, i també a la premsa escrita: Correo Catalán i Avui. Després de vint anys de deixar la literatura per a dedicar-se a la música, ha tornat a escriure i des de l’any 2003 i fins als 2006 (en que deixà de presentar-se a concursos), ha guanyat un total de 27 premis: “Víctor Mora” (3), “Emili Teixidor” i “Joan Arús” de novel·la, entre d’altres. Cal destacar 6 premis internacionals a Madrid (1), Illa de Sardenya- Itàlia (3) i Argentina (2). Com escriptor, ha tractat tots els gèneres de la prosa, des de la narració breu: històries d’un piano desafinat, coses del lloro, taxi plujós, o, l’enterrament del senyor baró, fins a la biografia i a la historia. El tema que ha tractat més però, ha estat la novel·la: “per les vores de dues pells”, “a trenc d’alba”, i “digues que sóc agosarat”. Amant del mediterrani, de l’humor i de l’erotisme, les seves obres tenen un llenguatge senzill i desenfadat que fan que els seus personatges ens siguin molt propers. De la seva obra, s’ha comentat: “diu les coses tal com són, i et fa riure encara que no vulguis” (la Busca Edicions, Barcelona). La seva última obra publicada (i escrita en castellà), ha estat una biografia del President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla Aguilera, amb el títol: “Montilla, de emigrante a presidente”, i publicada por l’Editorial Europa Viva de Madrid. Actualment està a punt de sortir un altre llibre (també escrit en castellà i per a l’Editorial “Europa Viva” de Madrid) que tracta de la història misteriosa d’Espanya i Portugal i que ha fet conjuntament amb l’escriptor portuguès Pedro Silva. Membre de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) Membre de l'AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes)
L'escriptora italiana Giovanna Mulas ha dit d'ell: Llegeixo un autor que li encanten les formes de l'íntim món de les dones, que es posa plenament en la evidència d'una afectació de la seva vida i de la seva experiència en l'amor íntim, en el seu oblit únic i infinit. Per tant el relat útil i dolç es desenvolupa dins d'allò que és bo i bell; el “lusinghevol cant” esdevé poesia on l'oïda agraeix calmada amb la ment aguda i el cor gentil. La narració agafa el valor més alt i consolador, i conforta en el més íntim la visió d'una civilitat racional, natural, agradable i virtuosa en la qual tots els atributs narratius, de “l'insípid al clímax” fins al natural i desorientat, deslligant-se de la vicissitud literària (que és un carro al·legòric); s'encasella a la perfecció com les peces d'un trencaclosques, aconseguint una qualitat pròpia, profunda i universal. És una transformació que parteix d'allò del més recòndit durant tota l'al·legoria de l'obra, dins i fora dels límits de la realitat biològica i del llenguatge, en una coherència ordenada segons la realitat de la llei natural de l'univers proporcional. “Bene bennidos in sa bida”. Benvinguta a la vida: en el mar, en els boscos amagats a la mirada que vola sense aprofundir, en aquell tercer graó de granit roent. Que tingueu una bona lectura.
Giovanna Mulas
Giovanna Mulas (Nuoro, Itàlia, 6-5-1969) Escriptora i assagista, periodista, poeta i pintora. Ha aconseguit dues vegades la Nominació a la Acadèmia del Premi Nobel de Literatura.
A trenc d'Alba. Ningú sap si a Fornells, a l’illa de Menorca, hi ha cap Font dels Quatre Dimonis, ni si existeix una pensió que es digui sa Gandina. Tot plegat, no importa massa perquè, a tots els pobles, sempre hi ha una font, una pensió de dones i quatre dimonis. Així comença aquest llibre que és el recull de dues histories a on es barregen l’humor i la tragèdia en una època en que Espanya decidia el seu destí després de quaranta anys de dictadura. L’humor, el posen els polítics que vivien els seus últims dies del Règim..., la tragèdia, la viu només l’Alba: una nena de dotze anys que hauria d’escriure en el seu diari que el seu destí ja estava escrit. . . .La història arrenca l’any 1975, de quan amb la mort del General Franco començava una nova vida per a tothom: eren els primers dies de la Transició i del Canvi. Per a l’Alba, però, que aleshores tenia dotze anys, res hauria de canviar i després de patir una infantesa turmentada, haurà de viure les desgràcies d’un matrimoni que s’esdevindrà en el pitjor naufragi de la seva vida, arrossegada per un marit que s’ofega a glopades d’alcohol. La història es repetirà en una paràbola del temps de la que no se’n podrà escapar fàcilment, ni tan sols vint-i-cinc anys després quan, el 31 de desembre de 1999, arriba un altre canvi: un canvi de segle i de mil·lenni..., una nova vida. L’Alba, però, que aleshores ja té 37 anys, sap que només li queda per escriure la darrera pàgina del seu diari. La resta, ja fa temps que ho té escrit..., és com tornar al principi, al punt a on comença i acaba la trajectòria de la seva història tràgica que l’encercola en una maleïda paràbola que no té fi.
Digues que sóc agosarat. La vida, a vegades, pot canviar d’un dia per l’altre. El protagonista d’aquesta història, però, només necessita cinc minuts: el temps just d’encastar el seu cotxe a dins mateix de la casa que en Salvador Dalí, el pintor, té a Portlligat. La història pot semblar surrealista, i, de fet, ho és; però, molt més surrealistes encara, seran els personatges que anirà coneixent en aquesta casa: al Capità Pixel, a en Nicolau, a la Baronessa de Romanones..., i a molts d’altres que, de mica en mica, es convertiran en les titelles de la cort d’imbècils més selecte i escollida que en Dalí hagi tingut mai. Basada en l’autoironia, aquesta obra pretén ensenyar com es pot arribar a ser un perfecte imbècil en aquesta vida; i, el nostre protagonista, n’acabarà essent un d’ells: una titella més a les mans d’en Dalí; un mestre a l’hora de moure els fils que belluguen a la perfecció els sentiments i els actes quotidians de cadascun dels seus “amics”. Per sort, coneixerà a en Carlos -a la Violetera-, un colombià que li fa de musa a en Dalí; i també coneixerà a la Cristina: una aprenenta de pintora, i un amor difícil. De tots tres, però, en sortirà un triangle imperfecte i ple de desamor quan les gelosies d’en Dalí arribin a l’extrem de la demència més ridícula.
Per les vores de dues pells és una novel·la divertida, la caricatura d'uns personatges grotescos que retraten una època que, lluny del que pugui semblar i de les distàncies en el temps, encara és totalment actual... I és que dues tetes, per molta missa que s'hagi cantat de llavors ençà, sempre tiraran més que dues carretes.
